¿Alguien tiene la culpa de la lluvia?

Qué fácil es jugar con los sentimientos de la gente hoy en día. Prometer falsos para siempre, improvisar estúpidos te quiero que se van seguidos de miles de recuerdos. Lo peor de todo es que después de la lluvia, cuando todo ha terminado, siempre quedan algunas gotas en los árboles que te caen en la cabeza, que te recuerdan que ha llovido e incluso que quizá tú tienes la culpa, y poco a poco aquellas gotas te hacen sentir que tal vez si que tienes la culpa. Pero la pregunta es, alguien tiene la culpa de las gotas que vienen después de la lluvia? Alguien tiene la culpa de la lluvia? Mundo loco en el que vivimos que se juega con los sentimientos como los niños con la arena de la playa, la arena entre las manos cae, al igual que los sentimientos mal colocados.

''Donde hubo fuego, cenizas quedan...''

Te fuiste de mi cabeza y cada vez tenías menos poder sobre mi corazón, pero de golpe añoré tu ausencia, nuestros recuerdos, que no existiera un tú sin mí y un yo sin ti. No entiendo porque te dejé marchar si sabía que de alguna manera u otro volverías, me intenté convencer a mi misma que podía vivir sin ti, sin tus risas y sin tus miradas fijadas hacia mí, pero era sólo una mentira para que pudiera seguir hacia adelante sin depender de una sonrisa como la tuya, y si, es lo malo del primer amor, que nunca se olvida del todo, que lo único que haces se auto-engañarte para que tu corazón mire hacia otra persona, y ahora sé que siempre tienes un lugar para aquel primer amor y que lo único que puedes hacer, es hacer pequeño el sentimiento o simplemente aprender a vivir sin él, y es lo que hacía yo, pero ya sabes... ''Donde hubo fuego, cenizas quedan''.

Decisiones de futuro.

Y lo peor de las decisiones que te hace tomar la vida para seguir por un camino u otro son lo peor de todo, porque nunca sabrás si lo has hecho bien, si aquel era el camino correcto, o si había un camino correcto para aquella decisión. Existe lo correcto y lo incorrecto? quizá sólo son mitos creados por la humanidad con la acción de hacerte un poco más complicada la existencia.

6 mesos.

Envio aquesta carta a l'infinit perquè ja fa molt que no se res de tu, i no se on seràs, espero que tot et vagi genial i que tots els teus somnis s'hagin fet realitat. Avui, el meu dia, bueno el nostre dia, m'han fet molts regals, però cap es perfecte si tu no hi ets. T'enyoro. Cada dia penso en tu, i es que ja no se ni quan de temps fa però les nostres vides es van formar i per desgracia tu no hi eres a la meva. L'últim record van ser aquells fantàstics campaments d'estiu dels teus Ràngers del K-2 i dels meus del Mare de Déu de Montserrat. Que màgic era despertar-me cada dia sota la mateixa tela ronyosa de la tenda que tu, preparar milers d'activitats perquè els nens poguessin gaudir tant com nosaltres en els nostres temps i com ho seguiem fent. Recordo perfectament aquelles guerres de foulards en les que sempre guanyava jo, aquells partits de futbol escolta en els que els protagonistes erem nosaltres i el nostre equip per les grans estratègies que ens feien guanyar. I també aquell Pic que vaig coronar amb tu al costat, una sensació, un record que sempre serà part de mi. Quantes abraçades recordo, cada una m'ha quedat marcada, però ara no hi ets, i creu-me tot va ser tant raro que el cop va ser mes fort. Ningú m'entenia, tothom pensava que no podia ser per tant, però tampoc ningú va arribar a tenir la petita idea de que tu ho havies sigut tot per mi al costat de la Gemma Basanta Trabado, ningú va voler preguntar el perquè, i jo seguia a l'habitació llegint tots els missatges que em vas enviar, totes les coses que m'havies dit, tot, perquè era l'únic moment en el que et sentia a prop. Però quan em tancava a l'habitació el que em semblava mes fotut de tot es el que el món seguia igual, que la gent continuava caminant com si tot fos perfecte, tothom reia per no plorar, i s'havia que de totes aquestes persones que seguien amb la seva rutina tu també hi series i això em feia més mal. Saps que es el pitjor de tot? Que en el fons tu no has sigut qui ha desaparegut, e sigut jo. Vaig ser una covarda, potser una idiota però vaig complir el meu somni de veure món, i ara soc a on e d'estar potser.. a Galícia, després d'haver recorregut mig món gràcies al meu treball, perquè soc periodista, si periodista, i escric sobre histories de persones d'altres paisos, però el meu primer article va portar el teu nom com a títol. Sempre al meu cor. T'estimo.

MMC (4/05)

Una persona que et pot arribar a canviar la vida, una persona que amb un hola et pot fer somriure, una persona que et pot deixar sense paraules, sense aire, una persona que amb un com estàs diu més que qualsevol altre amb un t'estimo, una persona que t'ha fet sentir una barreja de sentiments que no es pot explicar amb paraules, una persona a la que pràcticament li deus la teva felicitat, una persona amb la que es bonic somiar, amb la que es bonic riure, amb la que simplement ets sents bé, molt bé, més que això, més que genial, ets sents viva, viva i feliç. Gràcies es quedaria tant curt... un t'estimo es quedaria tan corrent... un et necessito es quedaria tan insignificant al teu costat, perquè tu, tu ets aquella persona més especial que les demés que has de tindre a la vida, una persona que has d'estimar més que als demés, una persona amb aquest toc de gràcia, amb aquest toc d'amor que et fa sentir millor. Ser el que es estimar gràcies a tu, ser el que es la felicitat gràcies a tu, la vaig descobrir aquell 4 de Maig del 2010, i m'encanta la sensació, gràcies per haver-me ensenyat a ser com soc. T'estimo es queda massa curt.

VIVE.

No busques una historia como la de Romeo y Julieta. No esperes una riqueza como la del Vaticano. No juegues con el dinero como hacía Michael Jackson. Sé persona, lucha por ti mismo que nadie lo hará por ti. Construye cosas que el hombre aún no ha tenido tiempo de construir, mira la vida como si fuera un juego, pero si lo haces, no intentes ganar, simplemente participa. No esperes más de lo que das. No tengas una meta clara, tú sólo encargate de disfrutar, después ya encontrarás la meta y lo más importante, ya le encontrarás un sentido a todo lo que has hecho.

EL SECRETO DE LA VERDAD.

Quizás sea demasiado tarde para poder arreglar todo lo que he hecho mal. Todo a ido tan rápido que ni se que a pasado. Las cosas han dado un giro de 360 º y yo me siento más perdida que nunca, ya no se ni donde estoy, ni que soy, para mí ya pocas cosas tienen sentido ... Y lo peor es saber que esa sensación ya la viví una vez y que me prometiste que nunca más te irías, que nunca más volvería a sentir lo que sentí aquellos días... pero ya ves, las palabras se las lleva el viento, y veo que las promesas también ...